TEMA 11. ESCOLA INCLUSIVA + Activitat 19 portafolis

Per poder parlar d'inclusió, és necessari entendre el concepte d'exclusió primer. Així doncs, podem definir l'exclusió com el trencament dels llaços socials. 
Aquest terme va aparèixer per primer cop el 1979 en un informe elaborat per Reneé Lenoir, secretari d'Estat de l'època de Shirak, en el que es deia que més del 10%  de la població francesa vivia al marge de la seguretat social pública. Aquest percentatge estava bàsicament format per persones grans, discapacitats i toxicòmans. 
Als anys 80 però, aquest concepte es polititza com a conseqüència d'una gran onada de pobresa que expandeixin pel nord d'Europa, provocant un augment de l'exclusió social. Aquest fet provoca la necessitat de l'aparició de noves polítiques, nous programes socials que tinguessin en compte els sectors més afectats i demacrats de la societat. 


L'exclusió comportarà dues perspectives possibles en quant a la seva concepció. 
Hi ha aquells experts que la senyalen com la causant de la pobresa; mentre que altres defensen que el concepte d'exclusió forma part de la pobresa.


Desigualtats educatives i socials

L’educació s’ha de regir pel principi d’atenció a la diversitat de tots els alumnes sense cap mena de discriminació, i ha de marcar-se com a objectiu la igualtat d’oportunitats per a tots els individus i prestant una especial atenció a la detecció i tractament de les possibles dificultats d’aprenentatge que puguin produir-se. 

I el sistema ideal per a perseguir la integració de tots els individus en aquesta educació és l’escola inclusiva. És a dir, l’alternativa al model habitual en la que es proposa la convivència de persones amb problemes o discapacitats i persones que no. Però sempre amb la finalitat de proporcionar una formació comuna a tots els alumnes, responent a les seves necessitats d’aprenentatge independentment de les seves capacitats intel·lectuals.

Algunes mesures freqüentment utilitzades, tenint com a objectiu la inclusió són per exemple, la programació d’activitats de diferents nivells de complexitat per a assolir un objectiu i identificar quin és el grau més convenient per a cada alumne; o també la preparació d’activitats que promoguin la participació a l’aula, fent així la integració plena de tots els alumnes en el grup classe i, a l’hora, en el seu procés d’aprenentatge.

L’escolarització d’aquests alumnes amb dificultats o discapacitats comporta l’elaboració d’un programa individual en el que es planifiquin recursos, ajudes i adaptacions que el puguin beneficiar al llarg del seu aprenentatge escolar.

Però aquest model educatiu no només inclou individus amb deficiències, sinó que també tracta la inclusió de l’alumnat amb una escolarització tardana o d’immigrants. Aquests alumnes poden presentar problemes o mancances al llarg del seu procés educatiu, per exemple, en les llengües. És en aquest moment quan ha de rebre una atenció específica.

Aquesta escola fa èmfasi en els grups socials que tenen més risc d’exclusió o de ser marginats per causes socioeconòmiques, és a dir, que pateixen privacions econòmiques, socials o polítiques. Privacions que es manifesten en àmbits legals, de relacions socials i en quant a recursos humans i materials. 

La inclusió comporta, per tant, la superació de les diversitats, expectatives i necessitats dels estudiants; el trencament de les limitacions d'aprenentatge; i l'assistència, participació i obtenció de resultats de qualitat obtinguts per tots els estudiants sense discriminacions. 
I per a que aquesta sigui possible de dur a terme, és necessari reformar les cultures, polítiques i pràctiques socials; construir una comunitat segura, acollidora i estimulant, on realment hi hagi drets i deures iguals per a tothom; desenvolupar valors inclusius a nivell educatiu que comparteixin tant professorat, alumnat i comunitat; millorar les relacions de suport entre les escoles i l'entorn; i millorar les escoles tant pel personal docent com per l'alumnat. 

Així doncs, considero l’escola inclusiva com una alternativa educativa al model habitual, que garanteix un equilibri entre la diversitat de l’alumnat i les seves dificultats, i l’aprenentatge del currículum establert pel sistema. Un model basat en la pedagogia i, sobretot, en l’infant per a facilitar el seu desenvolupament personal com a ésser humà.

Però tot i això, considero que les mesures preses per les Administracions no són suficients en quant a aquest sistema educatiu. S’hauria d’invertir més en la inclusió ja que, cada vegada més, és un problema greu de la nostre societat.

S’haurien de prendre les mesures necessàries per garantir l’assistència, la participació i el rendiment en el sistema educatiu de les persones amb menys recursos i amb més riscos de la societat.

Però tot l’esmentat anteriorment no és possible sense la participació de les famílies en el procés de planificació. I, evidentment, el recolzament dels professors, tal i com diu el professor Mel Ainscow, un referent mundial en educació inclusiva: “els actors principals són els professors. Motiu pel qual els hem de recolzar, motivar i, a vegades, desafiar-los.” Ainscow defensa la necessitat d’una revolució en els mètodes d’ensenyança degut a la ineficàcia dels sistemes actuals en quant a donar respostes per a la necessitats de tots els nens. 

Com a recomanació personal m’agradaria destacar una pel·lícula en la que es mostra clarament aquest intent d’inclusió per part d’una professora amb alumnes exclosos de la societat per raons socials. Aquesta es titula “Diarios de la Calle”.