ACTIVITAT 17 DEL PORTAFOLIS: Explicació del que s’ha estudiat: autonomia i com queda disposat a la normativa legal: LEC i Decrets

Pel que fa al tema legislatiu, en la llei vigent (LOE 2006) es defensa l'autonomia dels centres escolars sempre i quant es respecti el marc polític. És a dir, que les escoles tenen capacitat per a crear juntes organitzatives per temes econòmics i administratius, tenen un ampli marge per als seus programes educatius, etc. 

La llei catala vigent actualment és la Llei d'educació de Catalunya 12/2009, de 10 de juliol. En aquesta es declara com a dret fonamental la "transmissió i la consolidació dels valors propis d'una societat democràtica: la llibertat personal, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte i la igualtat"; l'equitat com a garantia d'igualtat d'oportunitats; el respecte; la llibretat d'ensenyament  dels centres; la llibertat de càtedra del professor; la inclusió i la cohesió escolar; i la qualitat de l'educació que facilita la comprensió de les competències bàsiques. 

Aquesta llei d'autonomia té el propòsit de flexibilitzar el sistema i crear una xarxa d'escoles unides per dur a terme projectes comuns i comprometre's amb l'educació. Per tant, això implica l'acceptació de diversitat de centres, públics, privats, concertats, etc. i el rebuig de la unifromitat com a valor principal de l'educació. Per a això, s'estableix en la Llei que les families i tutors legals dels alumnes d'escoles catalanes tenen el deure de respectar les decisions i participar activament en els projectes educatius que els centres duin a la pràctica, sempre i quant aquests respectin el marc legal. 

I per últim referent a l'autonomia dels centres, la Llei estableix un ampli màrge educatiu que permeti als centres establir un projecte pedagògic que permeti als alumnes identificar-se com a persones amb benestar emocional. 

Finalment, en el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius es declara que l'autonomia dels centres abasta els àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió de recursos humans i materials. 

Considero de gran importància que en les Lleis educatives quedi estipulada l'autonomia dels centres, ja que és fonamental que una escola tingui un ampli màrge de decisió en el seu programa educatiu. 

Cada escola ha d'organitzar els seus recursos tal i com cregui necessari, sempre i quant es respecti el currículum d'aprenentatge bàsic fixat per l'Administració, i ha de crear el seu programa d'ensenyament seguint els seus principis, valors i compromissos. A partir d'això, els ciutadans tenen el dret d'escollir si volen portar els seus fills a aquella escola o no. 

Per tant, crec que el govern ha d'establir uns màrges dels que partir totes les escoles, i donar total llibertat als centres educatius.

BIBLIOGRAFIA

http://www.gencat.cat/diari/5422/09190005.htm

http://www.gencat.cat/diari/5686/10209099.htm

Tema 9:Educació: qualitat, equitat i excel·lència. Escola: autonomia i compte de resultats. Política i legislació de l’educació. Pacte social per l’educació.

La qualitat és un concepte abstracte pel fet que cada acció és diferent i cadascú l’entén de manera diferent en els diferents contextos.

L'educació és general, un concepte molt ampli amb moltes possibilitats.

L'escola és la institució (més que una empresa amb un conjunt de valors que la gent comparteix amb finalitats comunes) encarregada d'educador de manera formal complementant a l'educació natural de les famílies i els mitjans de comunicació. Avui en dia és tan completa que no només instrueix, principal funció que tenia en els seus inicis, sinó que també forma i socialitza els individus.

L'edifici en el que les escoles estan construides és important pel fet que l'educació dels nens es trobarà sempre condicionada per l'entorn en el que es desenvolupen. 

Les persones fan escola, les diferents cultures que la integren, els diferents idiomes que s'hi parlen, el context social de cada alumne... cada persona que integra l'escola, la construeix a la vegada. 

Així doncs, una escola ha d'impartir una educació de qualitat, equitat i excel·lència, donant a tots els individus les mateixes oportunitats; tenir autonomia per a poder prendre tot tipus de decisions organitzatives, econòmiques i pedagògiques. Però cal tenir en compte que una escola equitativa pot ser excel·lent, una escola excel·lent no pot ser equitativa.

D'aquest tema ens parla Martí Teixidó i Planas en el seu text La Qualitat de l'Educació: preocupació i retòrica. 

ACTIVITAT 14 DEL PORTAFOLIS

En el text, Teixidó exposa els diferents punts de vista de cadascú pel que fa a la qualitat de l'educació. Administració, professorat, famílies... tothom es veu en condicions d'opinar sobre els problemes de l'educació i inclús d'adjudicar responsables del seu fracàs. Però a l'hora de la veritat, qui és capaç de donar sol·lucions factibles? 

El que és clar és que aquesta qualitat sempre anirà lligada a l'objectiu de l'ensenyament, és a dir, fer arribar la instrucció bàsica a la major part de la població. Però un cop aconseguit aquest objectiu, amb l'escolarització bàsica dels 3 als 16 anys, i veient que un elevat percentatge d'alumnes que acaben la seva etapa escolar, continuen amb deficiències d'aprenentatge, una vegada més tornem a no trobar un objectiu comú. 

Per a alguns l'objectiu de l'educació, tal i com queda reflectit en el text Mentes Educadas de Kieran Egan, és l'establiment de valors i pautes de comportament per tal de socialitzar als individus; i per altres l'educació es basa en la transmissió de coneixements i la capacitat d'assolir-los per a truere bones notes a final de curs. 

En tots aquests debats, qui surt sempre responsabilitzat és el mestre, ja que els pares esperen un major control i motivació de cada nen per part del docent. En canvi, els mestres culpen a l'administració per no invertir suficient en les escoles que continúen enderrerides en quan a tecnologia i mètodes d'aprenentatge. 

Però si deixem de banda qui es responsable del fracàs escolar i busquem possibles solucions, trobarem que si volem parlar de qualitat, necessàriament tenim que parlar d'unió i de treball cooperatiu. L'educació no és un fet que hagi de dur a terme exclusivament l'escola, sinó que des dels primers instants de vida, un nadó comença a ser educat per la gent que té al seu voltant.

Així doncs, l'escola i la família han de completar l'educació de l'individu, de manera conjunta. Per exemple, un fet que podria millorar aquest nivell educatiu seria la col·laboració de la família conjuntament amb l'escola, per exemple fomentant l'hàbit de lectura o la consulta de diccionaris, és a dir, disminuint la quantitat de coneixements memoritzats i incrementant l'ús de mitjans instrumentals disponibles.

Tenint en compte l'esmentat anteriorment, m'agradaria destacar algunes escoles que compleixen aquests requisits.

ESCOLA PERE VILA

(video en el que pares i mares d'alumnes de l'escola donen la seva opinió sobre aquesta)

L'escola pública Pere Vila, situada entre Ciutat Vella i l'Eixample, va ser inaugurada l'any 1931. És un centre d'educació infatil i primària (3-12 anys) i amb dos grups per nivell.

En el seu programa d'estudi, deixen constància de la seva missió, aconseguir una educació de qualitat, seguint l'Estaut d'Autonomia de Catalunya de 2006, per a aconseguir que els seus alumnes siguin capaços de desenvolupar-se com futurs ciutadans competents, responsables i preparats per a viure en una societat canviant, en el segle XXI. 

El mateix lema de l'escola transmet els seus valors i propòsits: aprendre a fer, aprendre a viure junts, aprendre a aprendre i aprendre a ser.

ESCOLA VILA OLÍMPICA

Escola que es defineix com oberta ja que considera primordial la relació entre el centre i les famílies dels alumnes, per aconseguir que el món dels infants sigui present en la seva educació escolar. 

En el seu programa educatiu exposen com a prioritat l'ajuda als nens i nenes en el seu creixement personal a partir d'un ambient de que afavoreixi el seu desenvolupament com a persones autònomes i harmòniques. 

ESCOLA RAMÓN LLULL

 

La proposta educativa de l'escola Ramón Llul té com a objectius prioritaris ampliar la formació intel·lectual i humana mitjançant el treball dels valors humans, amb la fi d'aconseguir el desenvolupament de la personalitat de l'alumne. Pretenen que els alumnes aprenguin a aprendre, que es coneguin i augmentin la seva autoestima. 

En definitiva, el primer objectiu del centre és impartint un ensenyament de quailitat des de l'educació Infantil (3 anys) fins a l'Educació Secundária Obligatoria (16 anys). 

EL ROURE GROS

En l'escola El Roure Gros, els nens i les nenes des de l’inici de la seva vida investiguen. I el mestre es limita a ser el seu guia i a donar el seu suport i ajut en algunes coses que requereixen un control d'adult. Per tant, potencien l'autonomia i l'esperit d'experimentació dels nens. 

De la mateixa manera que aquestes escoles defensen programes educatius molt diferents als de la majora d'escoles actuals, trobem quarte altres escoles alternatives com són la Decroly, L'Horitzó, El Martinet, El Martí i Pol i els Pinetons. 

A part d'escoles, a Catalunya trobem altres mètodes utilitzats per a difondre mètodes educatius i pedagògics com per exemple l'Escola Catalana, una revista editada per l'Òmnium Cultural. L'objectiu del projecte dirigit per Joan Badia, és fer reflexionar a la societat sobre els temes educatius i culturals més rellevants de l'actualitat. D'aquesta manera, es busca despertar l'esperit crític de professors, pedagogs i especialistes en educació per a aportar col·laboracions, noves visions i perspectieves, etc. 

Per a aquest motiu, la revista compte amb nombrosos col·laboradors destacats en l'àmbit. És bimestral (6 números l'any) i es distribueix a totes les escoles de Primària i Secundària del territori lingüístic català, de la mateixa manera que arriba a tots els seus subscriptors.

Pels interessats en saber més sobre aquest interessant projecte, feu un click aquí, podreu llegir els sumaris de tots els números publicats.

Considero que aquest és un dels grans projectes que a dut a terme l'Omnium Cultural en els darrers temps, pel fet que l'educació ha estat un tema deixat força de banda en els últims anys tot i la necessitat de noves propostes i sol·lucions al baix rendiment a les escoles catalanes en general, tal i com ens mostren informes educatius com els PISSA. 

BIBLIOGRAFIA

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/omnium/publicacions/escola-catalana.html

http://www.xtec.cat/ceip-vila-olimpica/

http://xtec.cat/escolaperevila/

http://www.escolaramonllull.cat/inici.htm

http://phobos.xtec.cat/a8028072/

Paradigmes científics. (Activitat 12 del portafolis)

Un paradigma és un model acceptat que inclou les lleis, les teories, aplicacions i instrumentacions d’una realitat, i que actua com un exemple. Trobem quatre paradigmes científics: el positivista, el socio-crític, el interpretatiu i el emergent. 

Pel que fa al paradigma positivista no està subjecte a valors, sinó que es basa en explicacions i prediccions per afirmar lleis i veritats absolutes mitjançat experiments manipulatius. 

En quant al paradigma socio-crític, es basa en la lliberació i l'emancipació per criticar i indentificar el potencial de canvi, de manera subjectiva, dialéctica i participativa. És a dir, que busca la resolució de problemes a partir de l'autoreflexió.

En tercer lloc trobem el paradigma interpretatiu, aquest comprèn i interpreta la realitat com a dinàmica i diversa. Es basa en les nocions de nocions de comprensió, significació i acció. Aquest paradigma busca la interconnexió dels elements que poden estar influint d'una manera determinada en alguna cosa. 

I per últim, el paradigma exposat per Martí Teixidó, emergent o  experiencial transconscient, com a projecte existencial. Aquest paradgima veu a l'ésser humà com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la intersubjectivitat. Per tant, la realitat dels altres s'enten només quan es percep la pròpia. 

KIERAN EGAN (Activitat 11 del portafolis)

Kieran Egan, en el seu text Mentes Educadas: cultura, instrumentos cognitivos y formas de comprensión, es basa en que la responsabilitat del fracàs escolar són tres grans objectius que al llarg del procés educatiu acaben enfrentant-se entre si, demostrant que són incompatibles. En primer lloc, formar bons ciutadans i inculcar aptituds i valors adeqüats per a la vida en societat. En segon lloc, dominar coneixements imprescindibles. I en tercer lloc, desenvolupar el potencial únic de cada estudiant. 

Egan doncs, proposa una nova alternativa consistent en construir una educació en la que es transmetin coneixements sobre la utilizació d'instruments intel·lectuals com per exemple el llenguatge o l'alfabetització, per a aconseguir d'aquesta manera donar una comprensió del món als nens. I s'oposa, d'aquesta manera, a la transmissió rutinària de conceptes i coneixements als alumnes. 

TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI, PARADIGMES CIETNÍFICS I CORRENTS FILOSÒFICS

PARADIGMES CIENTÍFICS (Models reconeguts pel conjunt de gent que treballa en la comunitat científica)

- Racional-positivista: orientat als resultats, però de manera racional. 

És el paradigma dominant en algunes comunitats científiques. En l'àmbit educatiu la seva principal aspiració és crear lleis científiques pre a aconseguir que l'acció educativa es basi en la transmissió de noves teconologies i rutines estandaritzades del procés d'ensenyament - aprenentatge. 

És a dir, precisar fets a partir dels resultats d'operacions matemàtiques.

Els principals trets del positivisme, segons Sáenz Barrio (1984) són els següents:

Rebuig de la metafísica: el coneixement es basa només en la realitat física, en allò que adquirim o percebem per els sentits. 

Racionalitat científica: la ciència entesa com el mecanisme que a de descriure la naturalesa i les relacions existents en ella. Però també assumeix la concepció utilitària de la ciència, ja que aquesta es pot utilitzar per al perfeccionament de la societat humana. 

Per a mí, pel que fa a l'àmbit educatiu, l'aplicació del paradgima postivista es basa en l'assoliment dels coneixements com a instrument de producció d'aprenentatge i els docents redueixen les seves funcions a conduir els alumnes als resultats previstos. 

- Hermenèutic interpretatiu de la realitat subjectiva (final del segle XIX). 

En un principi, al segle XVII, l'hermenèutica era una tècnica duta a terme pels teòlegs, basada en la teòria i en la pràctica de la interpretació de textos per a que aquests fossin entesos correctament pels seus lectors, especialment de la Bíblia. 

Però amb el temps, aquest paradigme va anar centrant el seu estudi en els significats de les accions que dueen a terme els homes en la societat, amb l'objectiu d'intentar que les explicacions les prediccions científiques promogudes per el paradigme racional-positivista, siguin substituides per la comprensió, el significat i l'acció.  

Per tant, actualment la hermenèutica es caracteritza per lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions acceptades; i interpretar la història escrita en els textos en relació amb el context en el que aquests van ser escrits.

Així doncs, podem dir que el paradigma, en relació amb l'educació, es centra en comprendre la realitat educativa partint de la base de les propies persones implicades i estudiant les seves motivacions, les seves creences, necessitats, etc. D'aquesta manera pretén revelar el significat dels diferents estils de vida i les diferents accions que l'home du a terme en el seu àmbit social. 

- Sociocrític, orientat al canvi social. 

Aquest paradigma té els seus antecedents a principis del segle XX basant-se en la ideologia de L.S. Vigotsky, tot i que les seves ides es van desenvolupar molts anys després com a resposta a les tradicions positivistes i interpretatives. Pretenia superar el reduccionisme de la primera i el conservadorisme de la segona, admetent la possibilitat d'una ciència social que no sigui  purament empírica però tampoc interpretativa. 

Pel que fa la bassant educativa, entén que les activitats estan històricament contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. Fet que provoca un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. 

Segons aquest paradigme, "l'indivdu aunque importante no es la única variable en l'aprenentatge. La seva història, la seva classe social i les seves oportunitats socials, la seva època històrica... són variables que no només recolzen l'aprenentatge, sinó que són part integral d'ell" (Vigotzki). D'aquesta manera, la educació es basa en tres grans pilars com són el porpi estudiant, el seu professor i la comunitat en que ambdós es troben. 

Els seus fonaments principals són:

- Conèixer i comprendre la realitat

- Unir teoria i pràctica (coneixement, acció i valors) 

- La introducció de l'autoreflexió crítica en els processos de coneixement, com a mètode per a implicar al docent.

- Transformar les estructures de les relacions socials i donar resposta a problemes generats per aquesta, per a aconseguir alliberar a l'home.

Així doncs, podem observar com el mestre ha d'acceptar l'examen sistemàtic que comporta la seva tasca, és a dir, planejar les seves accions, actuar deliberadament i observar les conseqüències que els seus mètodes actius suposen pels alumnes i reflexionar sobre aquestes. 

Per aquesta raó, considero que aquest mètode és molt efectiu pel fet que el propi interès del mestre per a millorar i comprendre allò que ensenya, és el motiu que el mou i el motiva, transmetent d'aquesta manera les ganes d'aprendre als seus alumnes. A més a més, el paradigma científic consiteix en proporcionar tècniques i recursos per reflexionar i criticar sobre les in-adequacions conceptuals, i per tant adquirir autonomia intelectual i capacitat de pensar i cuestionar la realitat tenint les eines necessàries per a intervenir en ella com subjectes actius.

Per últim, l'estudiant pasa a ser un aprenen en constant interacció amb la realitat i la seva comunitat, realitzant feines socialment rellevants que en un futur seran indispensables per a sustentar la societat en la que viu.

- Emergent o de la complexitat (Morin) o experiencial transconscient com a projecte existencial (Martí Teixidó). Des de l'any 1978. 

Aquest paradigme veu a l'ésser humà com una totalitat però des de la perspectiva de la seva pròpia realitat, entesa des de la intersubjectivitat. Per tant, la realitat dels altres s'enten només quan es percep la pròpia i permanentment canviat en relació amb els diferents contextos educatius, polítics, socials, econòmics... i quan se's capaç de potenciar noves formes de comprensió d'aquesta realitat. 

Per tant, el seu objectiu serà aconseguir un tot coherent i integrat, però sobretot satisfet intel·lectualment. 

CORRENTS FILOSÒFICS 

- De la modernitat a la postmodernitat

Viure el present, sent capaços d'imaginar partint de les imatges que la creativitat humana ens permet. 

- Neoliberalisme, utilitarisme (ideologies contraposades)

Mentre que el neoliberalisme és un corrent filòsofic que es preocupa bàsicament per el bé de cada individu, l'utiletarisme considera fonamental el bé com a comunitat i l'estabilitat com a grup social, per al benefici de tots. 

- Ecologia, sostenibilitat (opció per a mentenir sosteniblement la realitat)

Per tal d'aconseguir i mantenir el funcionament de la societat i el benefici de tothom, tal i com hem esmentat en el corrent filòsofic de l'utiletarisme, és imprensindible dur a la pràctica tècniques com la sostenibilitat o l'ecologia. 

- Comunitarisme, feminisme (dos filosofies emergents)

 El feminisme va sorgir com a contraposició al masclisme i a la seva superposició al llarg de la història. En l'actualitat, es busca des de més aprop la igualtat entre els dos conceptes. Mentres que el comunisme defensa un sistema polític en el que la manera de viure es basa principalment en la total igualtat de tots els membres de la comunitat. 

PERSONA I SOCIETAT

Hem de tenir present la cosmovisió i el sentit dela vida a l'hora d'ensenyar, ja que cadascú és diferent, és a dir que no és possible ensenyar a tothom partint des de la mateixa base. 

També cal tenir present el segle en el que vivim per tal de fer les coses ben fetes i donar sentit a la vida, acceptant la religiositat, la laïcitat i la secularitat. 

I respecte el consumisme és alló que mou als individus d'una societat, especialment les regídes pel sistema capitalista, ja que comprem en funció a tot allò que necessitem. 

Tots aquests conceptes anteriorment explicats són produits, entre d'altres, per l'angoixa, la voluntat d'autoajuda i la superstició per les que es regeixen les societats actuals. Per exemple, per a algunes persones un bon mètode d'autoajuda per a superar l'angoixa que els produeix en el seu día a día, és el consum d'algún bé o servei determinat, o la creença en alguna religió com a pilar de la seva vida.

En color blau el pensament i l'elaboració personal

TEMA 7: ALTERNATIVES EN EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL ...

...en una societat tecnològica, d'informació digital, de masses i de consum. Diversitat cultural i de sentit

Alternatives innovadores, proposades com a canvi en la societat després de molts anys amb el mateix sistema educatiu. 

Aquestes alternatives s'adapten a la societat tal i com està organitzada en l'actualitat, teconològicament, d'informació digital, de masses i de consum, i de diversitat cultural (per la gran quanitat de llengues que es parlen en una mateixa societat, ja que el sistema de mercat actual ha desplaçat persones amb facilitat d'una societat a una altre) i de sentit (en quant a la concepció de vida que té tothom, ja pot ser en quant a religió, cultura, etc.)

MARSHALL MCLUHAN - Aldea Global i mitjans de comunicació de masses "El mitjà és el missatge"

McLuhan és reconegut com un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació de masses i ha passat a la posteritat com un dels grans visionaris de la societat de la informació present i futura. Un dels conceptes que va inventar, i pel qual és reconegut, és la "alde global" utilitzada per a descrirure la interconnectivitat humana a escala global generada pels mitjans de comunicació.


Altres conceptes creats pel canadenc són el "veÏnatge universal", la "Galàxia Gutenberg" i la descripció de mitjans de comunicació com "extensions" de la persona, entre d'altres.

En la seva teoria, McLuhan defensa que no s'aprèn tot exclusivament dins de l'escola, sinó que mai es deixa d'aprendre, ja que és un procés continu. (El aula sin muros. 1964) Així doncs, les escoles serveixen per a ensenyar a llegir, escriure, comptar...  (La Galaxia Gutemberg. 1696).


Per tat, per McLuhan són els mitjans de comunicació els que ens permeten formar-nos com a persones amb coneixement ja que qualsevol tecnología és un medi a través del qual rebem informació, i que a més són una extensió del nostre cos,ment o ser. Els mitjans tecnològics són entesos com a ferraments que estenen les habilitats humanes, i que per tant ens formen a nosaltres mateixos.  


Així doncs, el filòsof crea el concepte d'Aldea Global, és a dir, la idea que a causa de la velocitat de les comunicacions la societat es transformarà i es tornà a l'antic model de vida d'una aldea en les que totes les persones del planeta es coneixerien els uns als altres i a intercomunicar-se de manera instantània, ja que la informació no té fronteres i al moment es pot accedir a aquesta des de tot el planeta i simultàneament. És a dir, el resultat de l'Aldea és un món interrelacionat amb una forta relació política, econòmica i social, com a conseqüència de l'apropament que suposen les TIC, sobretot Internet. Això, provoca una dependència entre les regions del món. (L'Aldea Global. 1979)

L'Aldea de la que parla McLuhan estaria organitzada en tres estadis principals: 

- Estadi tribal: Període no associat amb un fenomen considerat tecnològic, sinó amb la comunicació verbal. Per a ell és tecnologia la creació d'un mitjà que posseïm quan naixem. 

- Estadi de destribalització: Creació de l'escriptura, que porta a la civilització a un estat racional i funcional requerint una organització del coneixement.

- Estadi de retribalització: Aparició dels mitjans tecnològics en l'àmbit de la comunicació. Aquests trenquen l'equilibri per a restituir la totalitat de les sensacions de l'individu. 

L'aldea global, per tant, trenca amb el concepte de civilització organitzada i definida com a tal (Europa no es pot definir com a civilització, no com a estat...). Actualment és insuficient aquesta organització, ja que es superen les fronteres. Gràcies a tot aquest procés estem en una aldea global, no hi ha fronteres entre països, vivim cultures juntes, tots barrejats. 

A mitjans dels 60, en plena efervescència de la televisió, quan McLuhan crida l'atenció del públic al redefinir mitjans i missatges, la societat ho va entendre com la promoció de la fi de la cultura del llibre per a aconseguir promoure la televisió. Però realment el que feia era adveritr sobre el gran, i perillós, potencial del nou mitjà de masses aparegut. 

Pel que fa al concepte d'Aldea Global, el considero una utopia fisolosofica, més que una realitat ja que crec que el món està lluny de convertir-se en una aldea en la que tots participin en les decisions comunitàries i es coneguin entre els, pel fet que no tots els habitants del planeta tenen accés a internet o als mitjans de comunicació. Això sí, estic d'acord amb el fet que el món està totalment interconnectat i que l'aproximació entre les persones sigui més fàcil ara. 

Així doncs, segons la meva opinió, la idea de McLuhan s'ha fet realitat en part, ja que la globalització ens ha portat a un gran avanç de intercomunicació i de dependència promoguda i facilitada pels mitjans de comunicació, però no en un extrem tant positiu com ell preveia. 

El fet de que quan McLuhan va morir la interactivitat, la multimèdia, les videoconferències, etc. encara no eren una realitat mundial, converteix al filòsof canadenc, sota el meu paré, en un visionari els pensaments de futur dels quals ens han deixat un marc teòric que ens permet estudiar i comprendre la naturalesa de la teconologia que tenim avui en día. 

Educació i mitjans de comunicació de masses. De la funció global HOMINITZACIÓ a les tres funcions socials

En el procés de la història hi ha hagut un procés de humanització, però les funcions vitals sempre s'han mantingut: Nutrició (alimentar-se i oxigenar-se), reproducció (dos sers engendre'n un de nou amb les mateixes característiques) i relació (contacte amb l'exterior). Tot això, en els elements unicel·lulars es dona junt, és la vida. 

De la mateixa manera que en la vida tenim funcions vitals, en l'educació també hi ha funcions socials que fan de l'hominització, saviesa. Per a establir aquesta relació utilitzem un mètode angalògic (comparació entre un concepte i un altre):

 - Cultura (s. X a.C): és com la nutrició, cal habituar-se a llegir i a escriure perquè és necessari) d'aquesta observació, esdevé el coneixement (com la nutrició que dona força, salut...) 

Disciplina que l'estudia: Mediologia de Régis Debray. Estudia com es transmet la   

        informació 

- Educació (s. XVII): funció social  que defensa una educació universal per ensenyar a tots, totes les coses. La funció social és l'educació i el resultat és la formació. 

Disciplina que l'estudia: Pedagogia. 

- Comunicació (s. XX): com s'ha de viure la vida. D'aquesta funció social en resulta la informació (no coneixement), amb l'aparició de la radio com a principal mitjà de comunicació. La gent sense haver anat a escola pot entendre. Així doncs, comença la comunicació de masses. Després continuarà amb la televisió i en l'actualitat amb les TIC. 

Disciplina que l'estudia: Semiòtica. Codis i significats

Conclusió: La informació si té formació aplica coneixement. Si hi ha poca formació donarà menys coneixement. El producte de informació i formació provoca coneixement. I aspirem a que l'home arrivi ala sabiessa (entrendre el món en el que es viu, entendre el sentit de la vida, vivint sense cap imposició de pensament)

MEDIACIÓ EDUCADORA. Intervenció mitjançat processos pedagògics

Procés mitifador de la comunicació de masses. Aquest procés és auqell que tothom parla d'allò mateix sense saber perquè, només perque són els mitjans els que en parlen i el mitifiquen. Però això acabarà provocant la caiguda en picat d'aquest mite. 

Percepció. Situació real (denotativa) --> Sensació. Manera en la que es presentada aquesta mateixa situació per part dels mitjans, la situació i opinió que realment impacta en la societat (connotativa) --> Expressió. I això fa que t'expressis de manera estereotipada en base amb la sensació connatativa que has rebut, deixante portar per la sensació viscuda(estereotipada). 

Solució. Model d'intervenció Educadora de la comunicació de masses: 

1. Experiència compartida des del punt de vista emotiu, tothom ha de poder dir el que sent i compartir les experiències diverses sense que ningú ho censuri. 

2. Raó crítica. Introduir informació, raonament

3. Si els altres dos passos s'han complert, les persones tindran més possibilitats de fer una expressió creativa.

CONSTRUCCIONISME AMB ORDINADOR

Explicació de base psicológica, especialment hi contribueixen Piaget i Vigotzki. Fonamenten una manera d'entendre de com es construeix el coneixement. 

Seymour Papert 

Científic, matemàtic i educacdor, que va passar 4 anys amb Piaget, el que el va portar a entendre la seva teoria construccionista i a inventar sistemes per a que els nens poguessin treballar la capacitat constructiva de la ment. Segons Papert, "el millor aprenentatge no deriva de trobar millors formes de instrucció, sino d'oferir les millors oportunitats per a construir". 

Així doncs, inventa un programa gràfic (LOGO) amb geografia i matemàtiques, que consistia en ajudar als nens a dissenyar programes robotitzats mitjançant calculs realitzats per ells mateixos. 

D'aquest programa en surt el LEGO, material de plàstic amb mecanismes tècnics, i que es pot controlar des d'un aparell programant els moviments de les palanques, la distància que es desplaça.. (per tant, fa el sal del construccionisme d'explicació al construccionisme pràctic)

D'aquesta manera, Papert defensa un ensenyament dominat per la construcció i no per la instrucció, ja siguin classes d'art com de matemàtiques. 

CONSTRUIR L'APRENENTATGE PERSONAL, NO ACUMULAR DADES

Treball amb interés (funcionalitat, motivació) + màxim de les seves possibilitats (eficiència, exigència) + vigilar la creativitat per evitar la perduda de la motivació (eficàcia, esforç), però no preocupació per el nivell d'aprenentatge (optimització, entusiasme) = seqüència inalterable. 

PEDAGOGIA NARRATIVA D'HOMER A TOLSTOI (rus s.XIX): KIERAN EGAN (canadà. actualment)

Introdueix tota la part de la narrativa en l'ensenyament de les ciències i de l'educació en general. 

Es basa en a pedagogia narrativa, la racionalista i la roussoniana educant des dela vida i la natura, i té molt en compte els sentiments. Presenta la nova idea de la Recapitulació.

A través de tres idees velles: socialització (Homer), veritat (Platon), Naturalisme (Rousseau) idea nova: recapitulació (Vigostski).

Critica els principis en els quals es basa la didàctica en l'escola primària, segons la qual els nens només aprenen si es procedeix del concret a l'abstracte, del conegut al desconegut, del senzill al complex, i de la manipulació a la conceptualització simbòlica.

BANDA AMPLA

En el debat dut a terme a Banda Ampla, un programa de TV3, es discuteixen varis temes sobre l’educació.

Com a qüestions protagonistes, trobem la queixa d’algunes famílies sobre la desigualtat i la marginació que pateix el castellà a les aules de les escoles catalanes. Aquests, defensen que són molt inferior les hores dedicades al castellà del que ells creuen necessari, i que moltes de les matèries que són impartides en català, haurien de ser-ho en castellà o en anglès.

Per contradir aquesta exposició dels pares, un professor defensa la superior preparació, en general, dels alumnes de Catalunya en quant a llengües, respecte a la resta d’Espanya.

El segon tema protagonista del debat és el fracàs escolar, apartat en el que podem destacar dos noms.

En primer lloc, el pedagog Enric Roca que culpabilitza del fracàs escolar al sistema i no als professors, com acostuma a fer la societat, al·legant que no estan ben preparats o que la seva formació és deficient. Segons ell, el sistema hauria de ser més flexible, permetent així als centres adaptar el seu propi currículum i poden fer ampliacions de matèria. Però per això, seria necessària una reducció de continguts, ja que són exagerats.

I en segon lloc, Octavi Fullat, filòsof en educació i mestre de la Universitat Autònoma de Barcelona, atribueix el problema escolar a la falta de motivació dels alumnes.

Pel que fa a la tasca del professor, un dels problemes més destacats en el nostre sistema escolar, és el poc mèrit que se’ls reconeix. A Finlàndia, país en el que tots els demés estats es fixen en quan al seu alt nivell educatiu, els mestres són valorats i respectats i gaudeixen de molt bona reputació. Això, facilita la seva tasca i per tant, els casos de nens amb problemes són detectats i solucionats, la majoria de vegades.

Un segon problema que ens diferència de Finlàndia, és la visió de les famílies de que l’educació és tasca de l’escola, i deixen als seus fills en mans d’un desconegut per a dur a terme la seva educació ja des de petits. Però això, no és així. L’escola és l’encarregada de complementar l’educació que el nen rep de la família, i d’inculcar coneixements. És a dir, que l’escola és una continuació de la família.

Per últim, però no menys important, trobem un tercer problema, la manca d’inversió per part dels governs en projectes educatius.

En la meva opinió, el principal problema de l’educació del nostre país és la falta d’estabilitat com a conseqüència dels constants canvis en el sistema. En els darrers anys, s’han introduït noves assignatures que en poc temps s’han retirat i s’han establert dies vacances a mig curs que només han estat vigents un sol curs escolar, entre molts d’altres canvis. Això ve donat, en la meva opinió, per purs interessos polítics, en els quals no s’ha pensat estrictament en el benefici dels alumnes.

Si volem població treballadora qualificada al nostre estat, si demanem que els nostres ciutadans tecnificats no marxin cap a altres països, com Alemanya, en busca de feina, no ens podem permetre canvis educatius en els que el protagonista sigui la política, i no el nen.

I el més important, aprenem d’estats en els que l’educació funciona, no només en quant a mètodes, sinó també en quant a la mentalitat de la societat cap als mestres, o com també podríem anomenar-los, formadors professionals de persones.